Article on other languages:
- Briolín
- كمان
- Vigulín
- Цигулка
- Biolin
- Violina
- Housle
- Сĕрме_купăс
- Ffidil
- Violin
- Violine
- Βιολί
- Violin
- Violono
- Violín
- Viiul
- Biolin
- ویولن
- Viulu
- Violon
- Violin
- Fioele
- Violín
- כינור
- वायलिन
- Violina
- Hegedű
- Violino
- Biola
- Fiðla
- Violino
- ヴァイオリン
- ვიოლინო
- ಪಿಟೀಲು
- 바이올린
- Fidiculae
- Smuikas
- Vijole
- Виолина
- വയലിന്
- व्हायोलिन
- Biola
- Violin
- Viool
- Fiolin
- Fiolin
- Violon
- Skrzypce
- Violino
- Llikilliki
- Vioară
- Скрипка
- Violina
- Violin
- Husle
- Violina
- Violina
- Виолина
- Fiol
- வயலின்
- వయొలిన్
- ไวโอลิน
- Keman
- Скрипка
- Vĩ_cầm
- פידל
- 小提琴
 |
del.icio.us |
 |
Digg |
 |
Furl |
 |
|
 |
Rojo |
| Add to OnlyWire |
El Violí és un instrument de corda fregada, el més agut de la seva família. Altres membres de la seva família són la viola, el violoncel i el contrabaix.
Parts
L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60'5 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatre cordes afinades per quintes: sol 3 , re 4 , la 4, mi 5. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb al·lumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb o sense entorxat. Les cordes van muntades sobre un batedor de banús, sense trasts i queden lliures per ressonar entre la celleta i el pont. Aquest últim, té un disseny que en facilitar-ne la vibració el fa actuar com amplificador i transmissor del so cap a la caixa de ressonància. Les vibracions transmeses pel pont es reparteixen a la tapa inferior mitjançant una peça cilíndrica interior anomenada ànima i situada sota i a la dreta del pont, i per tota la llargada de la tapa superior gràcies a la barra harmònica situada longitudinalment a l'esquerra del pont.
La caixa del violí està formada pels riscles i les tapes inferior i superior. La tapa superior, de fusta d'abet blanc, presenta dos orificis en forma d'efa dissenyats per projectar el so cap en fora. Tant la tapa superior com la inferior presenten un ribetejat en fusta de blada que compleix una doble funció decorativa i protectora, ja que exerceix de tallafoc d'esquerdes que es puguin esdevenir en les tapes.
El cap del violí té, usualment, forma de voluta, tot i que ocasionalment pot representar un cap de lleó o cara humana. En la seva part inferior presenta forats per inserir-hi les clavilles, de cos lleugerament cònic, destinades a afinar les cordes, si bé avui en dia i per cordes de poca elasticitat s'ha extès l'ús d'afinadors o compensadors metàl·lics que s'instal·len en el cordal, a l'altre extrem de la corda.
El barbaquí o barbada, és un invent del violinista Ludwid Spohr (principis del s. XIX). Es tracta d'una peça de fusta amb disseny més o menys ergonòmic, destinada a facilitar el suport de l'instrument entre la clavícula i la mandíbula. Les clavilles, el cordal i el barbaquí poden ser de fusta de banús, boix o palissandre, normalment a conjunt.
L'arc modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de Pernambuc o altres tipus de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil. Mesura uns 70 cm.de llarg, i té una cinta que comprèn entre 100 i 120 crins de cua de cavall de costat a costat del mateix. Cal impregnar aquestes crins de colofònia per tal que el fregament de les crins amb les cordes pugui produir un so prou potent.
Història
Precedents d'aquest instrument es troben en moltes zones del planeta. Els més rudimentaris avantpassats del violí són els arcs (entre les ètnies del Chaco encara trobem l'ús d'un parell de petits arcs, un d'ells -el major- és sostingut amb la boca del que toca, mentre simultàniament mou l'arc més petit amb una de les mans i així frega amb les cordes del més petit dels arcs les cordes del major). També es pot trobar l' arhu (ar - dos- i hu pobles del nord en record del seu origen mongol) a orient, i la seva família huqin, en la que no existeix diapasó, quedant les seves dues úniques cordes a l'aire i passant la crin entre elles.
Amb tot l'origen de l'actual violí és més complex. Es troba en el fregament de les cordes del llaüt i el rebab —i la seva versió europea, el rabel-, instruments difosos per l'Europa mediterrània durant l'expansió medieval àrab. A Itàlia, a partir del rebab, surten els antecedents més evidents, tant del violí com de l'anomenda viola de gamba: la viela (originalment anomenda rebec, i també dita fídula) i la lira da braccio, aquesta ja molt semblant a un violí primitiu, tot i que amb el diapasó separant els bordons. Al segle XVI apareix el violí pròpiament dit, tot i que amb algunes diferències respecte a la majoria de violins que es venen fabricant des dels segle XIX. La tapa superior es fa de fusta de pi, i la inferior de arç.
L'arc ha patit moltes modificacions. El model actual data del segle XIX, quan se li va donar una curvatura que abans no tenia, ja que fins i tot era còncau en models primitius.
Enllaços externs
