En lingüística, el cas és un estat de flexió la paraula; determinats mots (com noms, adjectius...) adopten diferents formes segons la funció que realitzin en la frase. Aquesta flexió acostuma a realitzar-se afegint un sufix. Algunes llengües que tenen casos són en llatí, el sanscrit, l'alemany, o les llengües eslaves, per exemple.
La flexió de cas era molt més freqüent en les llengües antigues que en les actuals, on sovint queden només restes. Un exemple serien les llengües romàniques; el llatí tenia casos en tots els elements nominals però els seus descendents conserven solament petites marques, com als pronoms (en català diem "jo, em, mi..."). La flexió acostuma a permetre un ordre de les paraules més lliure.