Les arrels d'aquest ritme les trobem en el jazz i el blues. Hi ha qui situa els seus orígens en el Xicago dels anys 20 del segle XX, on hauria arribat des del Mig Oest com a adaptació per al piano de les formes emprades en la guitarra i el banjo pels músics de blues de començament del segle XX.
El seu caràcter essencialment rítmic el converteix en el més africà dels estils de jazz. La seua estructura harmònica es caracteritza per la repetició vigorosa i constant, en la part greu, d'un motiu de vuit notes a cada compàs (8/8). Aquest ritme obsessiu és contestat per la melodia de la part aguda (mà dreta). Pot considerar-se com una forma de swing i el precursor dels balls estil jive i rock'n'roll.
S'atribueix a Jimmy Blythe la primera peça d'aquest gènere: "Chicago Stomp", però el primer tema que es va fer famós va ésser "Pinetop's Boggie-woogie" (1928), enregistrat per Clarence "Pinetop" Smith. A la dècada dels trenta, aquest ritme és adoptat per les grans orquestres de swing, especialment, per les de Count Basie, Lionel Hampton i Glenn Miller.
↑ Cort i Vives, Aleix: Diccionari del Ball. Edicions 62, Col·lecció El Cangur/Diccionaris, núm. 278. Barcelona, juliol del 1999. ISBN 84-297-4572-6, planes 28-29.